Construir de manera col·laborativa coneixement planteja reptes. Suposa repensar les formes tradicionals de crear pensament que generen jerarquies. Implica, també, abordar processos que transcendeixin relacions de poder i contemplin formats que no sols reconeguin la paraula escrita, sinó també els sentiments que s’expressen des del cos o l’ànima.
Com establir llavors un diàleg que connecti diversos sabers des de l’horitzontalitat? L’elaboració de metodologies creatives i interculturals, que permeten connectar la pràctica artística i reflexiva, produeix la creació de formats híbrids que reconeixen les múltiples maneres de ser i saber.
Les metodologies cartogràfiques permeten establir vincles o reparacions del cos amb l’entorn -davanteres internes i externes-, a través de l’ús dels sentits, sensacions i imaginaris des de les polítiques i poètiques d’aquest territori.
Igualment, s’han construït espais de discussió, intercanvi i reflexió a través de metodologies audiovisuals, com els relats sonors o la ràdio comunitària, que narren l’experiència de l’exili, critiquen les pràctiques institucionals discriminatòries i el racisme i travessen les fronteres per a connectar sons que emergeixen des de diferents punts geogràfics.
Metodologies narratives que, al seu torn, han afavorit l’emergència de la paraula i l’oralitat des dels pensaments crítics, els sentiments i el poder de les múltiples històries, que també es teixeixen a través de la creació i l’art urbà.
L’arxiu com a metodologia permet reconstruir les memòries que es teixeixen de manera col·lectiva sobre l’experiència de les migracions a partir de continguts, textos, documents de recerca que aborden de manera crítica les violències i visibilitzen les resistències.