La violència subtil, invisible, intangible, penetra sense ser percebuda. Està, no obstant això, present en múltiples mirades. Aquelles que travessen els cossos, les que classifiquen i tanquen tota la complexitat de les persones en categories que diferencien, redueixen i simplifiquen. Aquelles que problematitzan la diferència, ja sigui territorial, cultural o social i reforcen les fronteres espacials, geogràfiques o simbòliques per a instal·lar-se en un imaginari que, colonitzat, t’obliga a triar qui ets tu i quina és la teva identitat.
Articula els discursos de polítics/as, mitjans de comunicació o converses quotidianes. Les converteix en veus legitimades, reconegudes, institucionalitzades, que totalitzen l’espai discursiu i produeixen silencis en invisibilitzar la diversitat de relats i sabers que habiten aquesta realitat.
Identificar la producció d’aquestes absències permet incidir en la intencionalitat que subjeu a les relacions de poder que narren una sola història, en les normatives que neguen drets, en els processos administratius que no reconeixen el bagatge cultural i educatiu d’origen, en les pràctiques institucionals que no reconeixen totes les vides viscudes i desvaloren l’experiència i l’emoció com a forma de coneixement vàlida.
